L'estudi de la matèria optativa d'informàtica constitueix, d'una banda, una eina per a l'estudi de la resta de matèries curriculars i, d'altra, l'aprofundiment en l'ús de les utilitats necessàries per a la creació i difusió de continguts a Internet
El mot podcast és l'acrònim de Public on demand i cast, emissió pública descarregada segons petició. Una errada molt comuna és considerar que podcast ve de la contracció de "iPod" -un dels primers reproductors de mp3, creat per Apple, que va popularitzar la música digital portàtil-, i el terme anglès "broadcasting" que significa radiodifusió; creure això és equivocat ja que el podcast existia abans de la creació dels iPODS per la firma comercial Apple.
Així, el terme podcast descriu la tecnologia de transmissió de continguts d'àudio en format digital a través d'internet.
És una emissió formada per un conjunt de fitxers de so (OGG o MP3) normalment integrada en un post (missatge, anotació ) d'un bloc ( bitàcola o diari personal ) i que es difon per subscripció amb un RSS, cosa que facilita la sindicació de continguts.
Es tracta de penjar arxius d'àudio en el nostre blog amb la possibilitat que qualsevol (mitjançant certs programes) pugui subscriure's al nostre canal de RSS i baixar-se al seu ordinador els arxius de so segons els anem penjant en el blog (com un lector de feeds d'àudio). Encara que en realitat ni tan sols seria necessari tenir un blog per a això (tret que vulgueu que us deixin comentaris).
La idea de partida del podcasting és senzilla: si els usuaris de dispositius tipus iPod -i reproductors Mp3 en general- no tenen temps de rastrejar la Xarxa a la recerca de continguts, per què no usar un estàndard com el RSS perquè ho faci per nosaltres? Ens donem d’alta en un lloc que ens agradi mitjançant un RSS i quan tingui MP3 frescos per a baixar-se ens avisa i ens els descarreguem a la nit o quan el nostre equip no estigui fent res.
Cal dir que NO estem parlant d'una nova funció exclusiva dels iPod, ni per als usuaris de MacOs, ni iTunes... ni està limitat solament als usuaris de reproductors Mp3 de cap tipus. Convé recordar que a més de perfectament legals, els arxius Mp3 es poden escoltar en multitud de dispositius, inclòs el PC. La clau és la distribució d'aquests Mp3.
El terme podcasting bé podria ser Rss+mp3+broadcasting, però sens dubte sonaria molt menys geek. La possibilitat d'utilitzar una funció denominada enclosures, és a dir, ficar arxius adjunts en els RSS, està permetent el renéixer d'una revolució encara pendent: la ràdio online.
Amb Audacity podràs gravar i editar música, de fàcil interfície.
Permet tallar, copiar, enganxar i desfer. Pots barrejar cançons. Té un editor d'amplitud, espectrograma i analitzador de freqüències implementat. Suporta múltiples formats d'àudio i pots utilitzar aquesta versió portable amb windows 98 fins a Vista. És de codi font obert.
Recorda que l’havíem instal·lat com a part integrant del paquet de PortableApplications, dins la teva clau USB.
Si l’has esborrat torna a descarregar-lo des de Portableapps, executes i guardes en memòria usb. Quan iniciïs Audacity per primera vegada et permetrà canviar idioma a Català. Necessites descarregar lame_enc.dll per a poder exportar a mp3, ho pots fer des d’aquí.
Si digitalitzem una mostra d’àudio que tingui una durada de 3 minuts i 45 segons, el fitxer generat, quina mida tindrà?
Així, doncs, un enregistrament d’àudio –qualitat estàndard de CD, 44100Hz i 16 bits per canal, estèreo- que duri 3minuts i 45 segons generarà un fitxer de 37,85 MB.
Els sons wav són arxius que contenen informació sonora codificada en forma binària, és a dir, mitjançant zeros i uns.
El seu nom deriva del terme en Anglès Wave que significa "ona" fent referència a les ones electromagnètiques constitutives del so. Altre nom que se'ls ha donat és "Wave àudio format" o "format d'àudio en forma d'ones".
Una de les característiques principals dels sons Wav és que no es troben comprimits per la qual cosa ofereixen la reproducció de les cançons originals en la màxima qualitat possible.
Els titulars de la patent d'aquest tipus de continguts són les empreses Microsoft i IBM.
Donat que aquest tipus de fitxer no es troba comprimit no són molt populars en Internet a causa de la seva grandària –pesen molt-.
Sovint els trobem com a complements per a enriquir els diferents sistemes operatius. Per exemple, el sistema operatiu Windows incorpora diversos sons wav.
MIDI Musical Instrument Digital Interface
Per les seves sigles vol dir d'interfície digital d’instruments musicals, i és considerat l'estàndard per a indústria de la música electrònica. És molt útil per a treballar amb dispositius com sintetitzadors musicals o targetes de So.
“Format d'arxiu per a l’intercanvi d'àudio és un tipus d'arxiu de música per a l'ordinador. Aquest format va ser desenvolupat per Apple Computer i Electronic Arts, i és principalment usat en ordinadors Macintosh.
L’estàndard AIFF és un dels formats líders, juntament amb SDII i WAV, utilitzats a nivell professional per aplicacions d'àudio ja que és comprimit sense cap pèrdua, fet que ajuda a un ràpid processat del senyal però amb el desavantatge del gran espai en disc que suposa: al voltant de 10MB per un minut d'àudio estèreo amb una freqüència de mostreig de 44.1kHz y 16 bits.
Les extensions d'arxiu pel format estàndard AIFF és .aiff o .aif. Per las variants comprimides se suposa que es .aifc, però les anteriors també són acceptades per las aplicacions que suporten aquest tipus de format.” (Font: Viquipèdia).
CDA Compact Disk Digital Audio
La música en format CD utilitza un format no comprimit, d'alta qualitat. Cada minut de música en estèreo ocupa entre 8 a 10 MB. El format .CDA és impensable penjar-lo en la xarxa, si una cançó dura de 3 a 5 minuts ens anem gairebé a 50 MB per cançó i és molta informació per només una cançó.
Amb compressió
MP3 MPEG Moving Pictures Experts Group
Grup d'Experts en Imatges en Moviment. Creat per un grup de desenvolupadors, la fi dels quals era crear un sistema de compressió amb la intenció de reduir els arxius de vídeo i àudio.
Opera sota l'auspici de l'Organització Internacional d’Estàndards (ISO). Per exemple, les pel·lícules en DVD, les transmissions de tv digital i les de tv satèl·lit utilitzen el sistema de compressió MPEG, per a dur els senyals àudio i vídeo en petits espais. Inclou un subsistema de compressió de so cridat MPEG Layer 3, conegut pel món sencer com MP3 .
El mp3 (Mpeg Layer 3) és un còdec d'àudio molt estès. La seva peculiaritat és la seva grandària de compressió: 11 a 1, el que vol dir, que si un CD de música normal conté unes 13 cançons, en un CD amb mp3, tindríem 143.
La reducció de grandària es realitza per eliminació de sons que l'oïda humana no pot escoltar. A l'eliminar escales de sons no audibles es redueix la quantitat de bytes necessaris en l'arxiu final. El mp3 té unes tècniques de compressió digital diferents al CD. Per exemple, en els arxius digitals de CD, si dos sons tenen la mateixa freqüència d'ona, s'elimina una d'elles. En canvi, hi ha altres paràmetres que influeixen en els mp3, per exemple, si hi ha un soroll fort, s'eliminen les dades dels febles, doncs l'oïda humana solament escoltarà el fort.
Existeixen moltes versions del còdec mp3. Cadascuna d'elles dictamina que sons s'han d'eliminar i quins no, per aquest motiu, no totes les versions i configuracions són iguals.
Un dels aspectes tècnics mes coneguts del mp3 és el bitrate. És una espècie d'escala del tipus de compressió. A menor bitrate de compressió d'un arxiu, més dades s'eliminen i menys ocupa l'arxiu, però naturalment pitjor s'escolta.
Existeixen diverses versions fetes per diferents programadors del còdec mp3, encara que actualment la més ràpida i la que ofereix major qualitat és la versió Lame.
Versions que sempre hem de descartar són Fraunhofer, Xing i QDesign MVP. El Sistema operatiu Windows, a partir de la versió 98Es, instal·la per defecte el còdec mp3 Fraunhofer. Altres programes com el Nero o el Musicbox també usen aquesta versió de còdec. Cal procurar descartar tots els programes que usen per defecte el còdec mp3 de Windows, com el Windows Media Player. Si volem millorar la creació, conversió i reproducció dels arxius mp3, hem d'instal·lar i usar sempre la versió Lame.
WMA Windows Media Audio
“És un format de compressió d'àudio amb pèrdua, encara que recentment s'ha desenvolupat de compressió sense pèrdua, és propietat de Microsoft.
Competeix amb el MP3, antic i bastant inferior tècnicament; i Ogg-Vorbis, superior i lliure, usant com estratègia comercial la inclusió de suport en el reproductor Windows Mitja Player, inclòs en el seu popular sistema operatiu Windows. Encara que el suport d'aquest format s'ha ampliat des de Windows Mitja Player i ara es troba disponible en diverses aplicacions i reproductors portàtils, el MP3 contínua sent el format més popular i per això més estès. A diferència del MP3, aquest format posseeix una infraestructura per a protegir el Copyright i així fer més difícil el "tràfic il·legal" de música. Aquest format està especialment relacionat amb Windows Mitja Video (WMV) i Advanced Streaming Format (ASF).” (Font: Wiquipedia).
OGG VORBIS
El que diferencia a Ogg Vorbis de la resta de grup és que és gratuït, obert i no està patentat. El seu principal atractiu és la important reducció que fa d'un arxiu d'àudio sense restar-li qualitat.
Així mateix, es distingeix per la seva versatilitat per a reproduir-se en pràcticament qualsevol dispositiu i per ocupar molt poc espai.
El model de color CMYK ja hem dit que és el que fan servir els perifèrics d'impressió.
Les primeres impressores de color domèstiques imprimien el color i el negre per separat. Actualment la majoria de les impressores de color de gama no professional fan aquesta tasca en una sola passada, de manera que imprimeixen simultàniament els tres colors (Cyan+Magenta+Yellow) i el negre (Blak): quatricomia.
A nivell industrial aquesta separació de colors és la tècnica bàsica utilitzada en la impressió. Es fa generant els anomenats fotòlits -un per a cada color, és a dir quatre- que després es passen a les planxes d'impressió.
En la imatge que hi ha a continuació es poden observar les tres planxes de color, la de negre i el resultat de la seva sobreposició.
Una imatge en el GIMP no es correspon a una sola finestra o a un sol arxiu ja que té una estructura més complicada, contenint una pila de capes i a més altres tipus d'objectes: una màscara de selecció, un conjunt de canals, un conjunt de rutes, un historial de desfer, etc.
Modes d'imatge
La propietat més bàsica d'una imatge és el seu mode.
Un model o mode de color és una manera de descriure i especificar un color. El terme es fa servir de vegades tant per a referir-se tant al sistema de l'espai de color com a l'espai de color que es basa.
Un espai de color és un conjunt de colors que pot mostrar o reconèixer un dispositiu d'entrada o sortida (com un escàner, un monitor, o una impressora).
Els colors d'un espai de color s'especifiquen com valors d'un sistema d'espai de colors, que és un sistema de coordenades on cada color es descriu per les seves coordenades sobre els diferents eixos. A causa de l'estructura de l'ull humà, hi ha tres eixos en els sistemes que pretenen mostrar color. Hi ha uns 30 o 40 sistemes d'espais de color en ús. Els més importants són: RGB; HSCV, CMYK i YUV.
RGB
Són les inicials en anglès de vermell (Red), verd (Green) i blau (Blue), i indica que cada punt de la imatge és representat per un nivell de vermell, un nivell de verd, i un nivell de blau.
Atès que tots els colors distingibles pels éssers humans es pot representar per una combinació d'aquests colors, les imatges RGB són a tot color.
Aquest model és additiu. El GIMP utilitza vuit bits per canal, per a cada color primari. Això significa que hi ha 256 valors d'intensitat disponibles ( de 0 a 255), el que resulta en 256×256×256 = 16,777,216 colors.
No és trivial el fet que una combinació determinada de colors primaris produeixi un color en particular. Per exemple, per què 229R+205G+229B dóna un rosa? Això depèn de l'ull humà i del cervell. No hi ha color en la naturalesa, només un espectre continu de longituds d'ones de llum, que actua sobre els tres tipus de cons que hi ha en l'ull, estimulant-los de manera diferent a cadascun. I la ment ha après, després de milions d'anys d'evolució, a reconèixer un color a partir d'aquestes diferències.
És fàcil entendre que la falta de llum (OR+OG+OB) produeix negre, i que la totalitat de llum (255R+255G+255B) produeix blanc.
Col·locar la mateixa intensitat en cada canal resulta en un cert nivell de gris. És per això que hi ha 256 nivells de gris en el GIMP.
AL barrejar dos colors primaris en el model RGB s'obté un color secundari, que és un color primari en el model CMYK. Així doncs:
Vermell + verd = groc.
Verd + blau = cian.
Blau + vermell = magenta.
No s’han de confondre els colors secundaris amb els colors complementaris, els quals es troben diametralment oposats a un color primari en el cercle cromàtic:
Una manera de representar el color en el mode RGB és #rrggbb on rr representa el vermell, gg representa al verd i bb representa al blau, expressats en hexadecimal. S’utilitza sovint en el disseny web. També es coneix com a terna HTML.
HSV
HSV és un model de color que té com components. el to (Hue, en anglès), la saturació (Saturation) i el valor (Value).
To és el color mateix, que resulta de la combinació dels colors primaris. Tots els tons de color (excepte els nivells de gris) estan representats en el cercle cromàtic: groc, blau, i també púrpura, taronja. Va des de 0° a 360°.
Saturació. Aquest valor determina com és de grisenc el color, així com quan agreguem una mica de blanc i una mica de negre a una pintura. Si es desatura completament un color, es converteix en un to de gris. I si se satura completament, queda el color pur. El valor de saturació varia des de 0 fins a 100, des de gris fins al color més pur.
Valor. Determina la lluminositat, la intensitat de llum.Podem dir que és la quantitat de llum emesa pel color. Pot notar el canvi de lluminositat en la realitat ho podem comprovar quan un objecte passa d'estar en l'ombra a la llum del sol. Pot variar des de 0 fins a 100.
El model RGB és adequat per a les pantalles de computadora, però no permet descriure amb fidelitat el que veiem en la naturalesa: un verd clar, un rosa pàl·lid, o un vermell sang. El model HSV té aquest avantatge. HSV i RGB no són independents.
Una deformació del model de color RGB i directament derivat de l’HSV és l’HSL: to (Hue), saturació (Saturation) i Lluminositat (Lightness). El model HSL el fa servir l’Inkscape.
CMYK
És un model de color que té com components al cian (Cyan), al magenta (Magenta), al groc (Yellow), i al negre (blacK). És un model de color sostractiu. És complementari al model RGB.
En aquest model els valors de cadascun dels seus colors primaris varien entre 0% i 100%. Si és 0% el color no s'imprimeix, i si és 100% s'imprimeix tot l'àrea d'aquest color. Els colors es formen barrejant els tres colors primaris. L'últim d'aquests valors, K (negre), no afegeix color, sinó que serveix per a enfosquir-los.
Aquest és el model utilitzat en la impressió. Els seus colors són els mateixos que contenen els cartutxos d'una impressora. És el model emprat en la pintura, i el de tots els objectes que ens envolten, en els quals la llum no és emesa sinó reflectida. Els objectes absorbeixen part de l'ona de llum i nosaltres veiem només la part reflectida. Un objecte és vermell perquè el verd i el blau van ser absorbits. Ara, la combinació de verd i blau és cian. Així que quan un objecte es veu vermell, és perquè el cian va ser absorbit. Al revés, si es veu cian, és perquè el seu color complementari, vermell, va ser absorbit. Aquest sistema és sostractiu. Si s'agrega groc, es decrementa el blau, i si s'agrega magenta, es decrementa el verd.
Per lògica, si es barregen cian, magenta i groc, al mateix temps, s'està sostraient vermell, verd i blau, i per això l'ull no veuria llum alguna, i en conseqüència es forma negre. La qüestió és un poc més complexa: en realitat s'obtindrà un marró fosc. És per això que el model també té al negre, i per la qual cosa la impressora té un cartutx de negre. També és més econòmic: la impressora no ha de gastar en la barreja dels altres tres colors per a crear un negre imperfecte, només ha d'agregar negre.
El model YUV defineix un espai de color en termes d'una component de luminància (informació en blanc i negre) i dos components de crominància (informació de color). El model YUV és usat en els sistemes PAL i NTSC de difusió de televisió, el qual és l'estàndard en la majoria del món.
Modes d'imatge en GIMP
En GIMP, hi ha tres modes possibles: RGB (ja n'hem parlat), escala de grisos, i indexat.
Escala de grisos
En una imatge d'escala de grisos, cada punt és representat per un valor de lluentor, que va des del 0 (negre) fins al 255 (blanc), amb valors intermedis que representen diferents nivells de gris.
Bàsicament, la diferència entre una imatge en escala de grisos i una imatge en RGB és el nombre de canals de color: una imatge en escala de grises té un; una imatge RGB té tres. Una imatge RGB pot ser pensada com tres imatges en escala de grises superposades, una acolorida de vermell, altra de verd, i altra de blau. Más específicament, tant les imatges RGB com d'escala de grises tenen un canal de color addicional, cridat el canal alfa, que representa l'opacitat. Quan el valor del canal alfa d'una capa és zero en cert lloc, la capa és completament transparent en aquest lloc, i el color de la imatge en aquest lloc està determinat pel que hagi sota. Quan el alfa és màxim, la capa és opaca, i el color és determinat pel color de la capa. Valors intermedis de alfa corresponen a graus de translucidesa: el color en el lloc és proporcional a la barreja del color de la capa i del color que hagi sota. En el GIMP cada canal de color, fins i tot el canal alfa, té un rang possible de valors que van de 0 a 255. En terminologia de computadores, això és una profunditat de 8 bits. Algunes càmeres digitals poden produir imatges d'una profunditat de 16 bits. GIMP no pot carregar aquestes imatges sense perdre resolució. En la majoria dels casos els efectes són molt subtils per a ser detectats per l'ull humà, però en alguns casos, principalment quan hi ha àrees on la gradació del color varia suaument, la diferència pot ser perceptible.
Imatge indexada
En una imatge indexada, només un conjunt limitat de colors discrets són usats, usualment 256 o menys. Aquests colors formen un "mapa de colors" de la imatge, i a cada punt de la imatge se li assigna un color d'aquest mapa. Les imatges indexades tenen l'avantatge de poder ser representades dintre de la computadora consumint relativament poca memòria. Actualment es fan servir relativament poc, però segueixen sent prou importants per a ser contemplades pel GIMP. (A més, hi ha uns pocs tipus de manipulacions d'imatges que són més fàcil d'implementar amb imatges indexades que amb imatges de color continu RGB). Alguns tipus d'arxiu comunament usats (incloent GIF i PNG) produeixen imatges indexades quan són oberts en el GIMP. Moltes de les eines del GIMP no funcionen gens bé amb imatges indexades, i molts filtres no funcionen del tot, a causa del nombre limitat de colors que tenen. Per això, usualment és convenient convertir una imatge al mode RGB abans de treballar en ella. Si és necessari, es pot reconvertir al mode indexat quan estigui llesta per a ser guardada. En GIMP és fàcil convertir una imatge d'una manera a un altre, usant el comandament Imatge Mode. Per descomptat que en alguns tipus de conversions (de RGB a escala de grises o indexat, per exemple) es perd informació que no es pot tornar a obtenir convertint en l'adreça inversa.
El GIMP encara no pot treballar amb el model CMYK. Tot i així hi ha un complement experimental qure tracta d'oferir-lo (CMYK Separation Plugin).
![clip_image002[7]](http://lh4.ggpht.com/_pacWjUXtMEg/SZp5AJPB29I/AAAAAAAAAaQ/SIu7tSu7Ve0/clip_image002[7][5].gif)
