4.3. Sincronització

Què és?

La sincronització de fitxers és el procés d’assegurar-se que dues o més ubicacions continguin les mateixes versions dels fitxers. Si s’afegeix, modifica o elimina un fitxers d’una ubicació, el procés de sincronització afegirà, modificarà o eliminarà el mateix fitxer de les altres ubicacions.
La sincronització de fitxers permet mantenir la mateixa versió dels fitxers en diverses ubicacions: en general, directoris d’un ordinador, dispositius d’emmagatzematge extraïbles –unitats USB, per exemple- i fins i tot entre un ordinador i un dispositiu mòbil.
El procés de sincronització es pot fer de manera manual o automàticament fent servir alguna eina de programari, guanyant en fiabilitat.

Tipus

• Una via (one-way): també anomenada mirroring o en mirall, els fitxers només són copiats des d’una ubicació font cap a una o més destinacions, però el copiat mai es fa en sentit invers. Així, les modificacions fetes a la destinació no afecten al fitxer font.
• Dues vies (two-way): els fitxers són copiats en tots dos sentits, mantenint sincronitzades les dues ubicacions.

Característiques avançades dels programes de sincronització

• Fora ideal que només es sincronitzessin les dades que han canviat, en comptes de copiar tot el fitxer sencer.
• Possibilitat de compressió de dades, si la sincronització es fa a través d’una xarxa.
• Capacitat de detecció de conflictes. Per exemple, fitxers sincronitzats de manera incorrecta o diferents versions en cada ubicació.
• Possibilitat de previsualitzar qualsevol canvi abans que es faci efectiu.
• Possibilitat de veure les diferències entre fitxers individuals.

Aplicacions

• Gratuïtes i de codi obert: Unison, JFileSync, FreeFileSync, WinSCP (només Windows), PathSync (només Windows), DirSync Pro, FullSync (només Windows) , rsync (només Unix).
• Gratuïtes (codi tancat): Microsoft ActiveSync (per a ara sincronizar dispositius mòbils), Microsoft Foldershare, Microsoft Sync Framework, Microsoft SyncToy, Windows Mobile Device Center, GoodSync (trial), Allway Sync (versió limitada), SyncMate (gratis la versió bàsica), Gbridge (sincronitza fitxers, escriptori remot, etc).
• Comercials: Dropbox, Robocopy, PowerFolder, Mobiliti.

Hem triat dues aplicacions, FullSync -gratuïta de codi obert- i Alway Sync -versió limitada però completament operativa- per a exemplificar com s'ha de fer una sincronització de fitxers.

FullSync

• Primer de tot baixarem l'aplicació de la seva pàgina web.

• Cliquem al menú a Download.

• Seleccionem la darrera versió, la 5.9.1. i cliquem a la dreta, a Download.

• Ens ofereix la possibilitat de baixar la versió per a la plataforma Windows -en format zip comprimit o bé en format autoexecutable exe- o independent -Linux, Solaris, etc-. Triem el format autoexecutable (fitxer FullSyncInstalller.exe).

• Un cop baixat l'executem.

• No ens ha d'amoïnar el fet de que l'instal·lador sigui en anglès ja que un cop instal·lat podrem triar l'idioma. Cliquem a Next.

• Acceptem els termes de la llicència.

• Confirmem o indiquem quina és la localització on volem que es faci la instal·lació de l'aplicació. Es crearà el direcori si no hi és i es farà la instal·lació.

• Ens demanarà en quin grup de programes volem localitzar el FullSync i es donarà per acabada la instal·lació.

• El primer cop que executem l'aplicació en surt en anglès i amb una pàgina de Manual, també en anglès.

• Per a canviar la llengua anirem a File Preferences i triarem la llengua.

El FullSinc pot sincronitzar dos llocs utilitzant un dels següents tipus de suport::

• Publish/Update. Això es fa servir per actualitzar un lloc web d'una còpia local a un servidor remot. S’aplicaran als canvis a la destinació, però no a l’inrevés. Si un fitxer ha canviat en el destí una advertència es generarà un avís per a evitar la sobrescriptura sense saber-ho. Els fitxers addicionals en la destinació seran ignorats i els fitxers esborrats en la font també s'eliminaran en el lloc de destinació.
• Backup Copy. Còpies tots els canvis en l'origen al destí, però no suprimeix res a la destinació.
• Exact Copy. Copia tots els canvis en l'origen al destí incloent els fitxers esborrats.
• Two-Way Synchronization. Compara dos llocs i les còpies dels arxius més nous de l'altra banda. Alerta: no reconeix els canvis en ambdós costats! en aquest cas, el fitxer més antic es sobreescriu i els canvis es perden!

Allway Sync

Allway Sync és un programari de sincronització de fitxers i carpetes per a Windows. Fa servir algorismes de sincronització per a sincronitzar dades entre PC’s de sobretaula, portàtils, discs USB i altres dispositius, combinant la facilitat d’ús en una interfície molt intuïtiva.

• Trobarem el programa a la seva web.

• Baixem la versió gratuïta i la instal·lem.

Executem l'aplicació i trobem una interfície prou intuitiva. El primer que fem és triar la llengua al menú Language.

En etapes successives que ens va indicant la interfície del programa, establim:

• La carpeta origen.

• La carpeta destinació.

• Analitzem les coincidències, esborraments, etc de les dues rutes. El programa ens indica amb una fletxa el sentit de la sincronització.

• Sincronitzem.

4.2. Expansió d'internet: la guerra dels navegadors

La guerra dels navegadors. Primera part
Font del vídeo: Youtube

La guerra dels navegadors. Segona part
Font del vídeo: Youtube

La guerra dels navegadors. Tercera part
Font del vídeo: Youtube

La guerra dels navegadors. Quarta part
Font del vídeo: Youtube

La guerra dels navegadors. Cinquena part

Font del vídeo: Youtube

4.1. Internet

Font del vídeo: Youtube

Font del vídeo: Youtube

3.10. Continguts PROVA TEMA 3

Contingut	Pàgines Llibre	Publicació BLOG
LA COMUNICACIÓ INFRAROJA	52-53	3.1. 3.2.
LES XARXES SENSE CABLE	54-57	3.3. 3.4. 3.5. 3.6.
EL PROTOCOL BLUETOOTH	58-60
DISPOSITIUS MÒBILS	62-63
PORT USB	64

3.9. USB

Font de les imatges: Wiquipèdia i WiquipèdiaCommons

“El bus sèrie universal (o USB, sigles de universal serial bus en anglès), és una norma de bus sèrie per a dispositius que es connecten, normalment, a un ordinador, però amb la popularitat que ha adquirit també es fa servir per a altres dispositius com ara consoles de jocs, ordinadors de butxaca, DVD portàtils, sistemes d'àudio o vídeo, telèfon mòbils, memòries USB... Hi ha dos tipus d'USB, l'A i el B”. (Font: Wiquipèdia).

USB	Data de creació	Característiques
1.0	Gener 1996	Low-Speed, baixa velocitat 1.5 Mbps Full-Speed, alta velocitat 12Mbps
1.1	Setembre 1998	Solucionar problemes v. 1.0
2.0	Abril 2000	Velocitat màxima 480 Mbps

Font de la imatge:Wiquipèdia

Com calcular el temps que triga a transferir-se un fitxer mitjançant una connexió USB 2.0?

Per exemple, com calcularíem el temps que tardaria a passar una imatge de 2498 MB (megabytes) d’un equip a un altre mitjançant una connexió USB 2.0. Abans que res hem de recordar conceptes ja explicats:

Mbps = megabit per segon; Kbps = quilobit per segon; bps = bit per segon

MBps = megabyte per segon; KBps = quilobyte per segon; Bps = byte per segon

1 Mbps = 1000 Kbps = 1000000 bps

1 MBps = 1000 KBps = 1000000 Bps

Basant-nos en elcàlcul anterior podem deduir que:

3.8. La Web 2.0 (2). RSS

Què és la sindicació de continguts?

Una característica fonamental del Web 2.0 és la sindicació de continguts, és a dir, la redifusió de continguts d'un lloc web en un altre lloc web. No es tracta d'un hipervincle, sinó que una part dels continguts d'un lloc web es mostren en un altre de forma automàtica i immediata de manera que una actualització en el lloc d'origen es veu sense intervenció de l'usuari també en el lloc destí.

La sindicació de continguts és bidireccional:

• L'usuari pot rebre informació de la web.
• També pot oferir informació utilitzan la mateixa tecnologia.

Font del vídeo: Youtube

Conceptes bàsics

• Formats de la sindicació. Per sindicar determinada informació necessitem que aquesta es presenti en un format determinat. Els formats més estandard de sindicació són el RSS (Really Simple Syndication) o l'Atom.

• Programes lectors. Són els agregadors, programes que permeten llegir i presentar les fonts de dades en format RSS o Atom. Un agregador és un lector de feeds o canals. En general n'hi ha en línia, instal.lables a l'ordinador o plug-ins del navegador. Exemples d'agregadors en línia: Bloglines i Google Reader

Font del video: Youtube

• Canals. Són els feeds, nom que es dóna als documents (en definitiva, als continguts) que poden ser sindicats, és a dir, que estan en format RSS o Atom. Aquests canals s'identifiquen normalment a partir d'una imatge com aquestes, que apareix en el document mateix o bé en la barra de direcció: .Alguns canals: Barrapunto, del.icio.us, YouTube, ... .En el cas que el canal sigui multimèdia i ofereixi continguts d'àudio i video es parla de podcast: Catalunya Ràdio, BBC Radio. En general també ens podrem subscriure a qualsevol webloc o altre canal d'informació on aquesta s'actualitza sovint.

3.7. La Web 2.0 (1)

Què és la Web 2.0

El que en un començament eren un grup d’eines de treball per als científics del CERN va passar a convertir-se, amb l’explosió de la web dels darrers quinze anys, en un espai global d’informació amb més de mil milions d’usuaris. En l’actualitat aquestes tendències estan agafant un caire més social i participatiu, generant la sensació de que la web ha entrat en una “segona fase”, la versió nova i millorada: la Web 2.0.

“El concepte Web 2.0 va ser esmentat per primer cop per O’Reilly Media el 2005, referint-se a la percepció que la segona generació de la Web es basava en comunitats i en serveis de hosting, com ara els espais web de treball en xarxa, les wikis, i folksonomies que faciliten la col·laboració i en el fet de compartir entre usuaris espais per a fotografies, textos i vincles amb altres Web-sites” /Font: Wiquipèdia)

La història de la Web 2.0 és la història de dos Tims (abreviatura del nom Thimoty en anglès). Sir Tim Berners-Lee inventor de la Web i Tim O’Reilly fundador de la companyia O’Reilly Media Inc. que va encunyar el terme.

Sir Tim Berners-Lee i altres experts han questionat si la utilització del terme té una significació real, donat que molts components tecnològics de la “Web 2.0” existeixen des dels primers dies de la Web.

El terme Web 2.0 el va encunyar de manera oficial, al 2004, Dale Dougherty Vicepresident d’O´Reilly Media Inc., durant una discusió de grup sobre el potencial futur de la Web. Es va voler capturar els sentiment de tot i l’explosió de la bombolla de les “punt com”, la Web era més important que mai amb novedoses aplicacions i plena de llocs que apareixien amb sorprenent regularetat.

Aquí entra en escena Tim Berners-Lee que va identificar determinades característiques que s’han associat amb les tecnologies del “programari social”, com ara: participació, l’usuari com a contribuent, aprofitar el poder de la multitud, experiències d’usuario enriquides, etc. Des d’aquesta perspectiva la Web 2.0 s’ha de considertar no com quelcom de diferent sinó com la Web 1.0 amb majors implementacions.

Així tot i que el terme suggereix una nova versió de la Web, no fa referencia a una actualizació o a canvis tècnics específics d’aquesta, sinó a modificacions fetes pels desenvolupadors de programari i a la manera com els usuaris finals utilitzen la Web.

Il·lustració publicada per Aysoon sobre les diferencies entre la Web 1.0 i la Web 2.0

Per tal d'expressar i aclarir alguns conceptes que respecte a la Web 2.0 O’Reilly descriu set principis:

1. La web com a plataforma.
2. Aprofitar la intel·ligència col·lectiva.
3. Les dades són el nou “Intel Incide”.
4. El final del cicle de les actualitzacions de versions de programari.
5. Models de programació lleugers.
6. Programari no limitat a un sol dispositiu.
7. Experiències d'usuari enriquides.

Serveis i aplicacions clau de la web 2.0

No són realment programes com tals, sinó serveis o processos d'usuari construïts usant porcions de programes i estàndards oberts suportats per Internet i la Web. Aquests inclouen:

• Blogs.
• Wikis.
• Sindicació de continguts (RSS).
• Podcasting.
• Serveis d'etiquetatge (tagging).
• Compartir recursos multimedia.

Font del vídeo: flash.revver.com

3.6. Arquitectura de les xarxes WiFi

Cel·la

L’element fonamental de les xarxes 802.11 es la cel·la. Es pot definir com l’àrea geogràfica dins la qual un seguit de dispositius s’interconnecten entre si a través de l’aire. En general,, aquesta cel·la estarà formada per estacions i un únic punt d’accés.

Per a poder identificar de manera inequívoca les cel·les inalàmbriques se les assigna un nom de xarxa, consistent en una cadena amb una llargada màxima de 32 caràcters, anomenat SSID[1].

Grup de servei bàsic i sistema de distribució

Les estacions són adaptadors que permeten la conversió d’informació i el seu enviament i recepció dins la cel·la.

El punt d’accés és l’element que té la capacitat de gestionar tot el trànsit de les estacions i que pot comunicar-se amb altres punts d’accés o xarxes.

A aquesta configuració se l’anomena Grup de Servei Bàsic o BSS[2].

El BSS és una entitat independent que pot tenir la seva vinculació amb altres BSS a través del punt d’accés mitjançant un Sistema de Distribució, DS[3].

Topologies

· BSS independent. IBSS[5]. És una cel·la inalàmbrica en la que no hi ha sistema de distribució i per tant no disposa de connexió amb altres xarxes.

· Mode Ad-hoc. És una variant del IBSS en el qual no hi ha punt d’accés.

La seva estructura bàsica és:

CLIENT – CLIENT

En aquest mode cada estació juga simultàniament el paper de client i de punt d’accés. Les funcions de coordinació són assumides de manera aleatòria per una de les estaciones presentes. El trànsit d’informació es fa directament entre els dos equipaments implicats. La cobertura es determina per la distància màxima entre dos equipaments. Seria equivalent a una estructura cablada en la que dues estacions –dos clients-estan connectades per un cable ethernet creuat.

· Mode infraestructura. El punt d’accés realitza les funciones de coordinació.

La seva estructura bàsica és:

CLIENT – AP – CLIENT

Tot el trànsit ha de passar a través del punt d’accés, originant-se una clara pèrdua d’eficiència quan dues estacions que estan dins un mateix BSS volen comunicar-se entre sí (els paquets d’informació són enviats una vegada al punt d’accés i una altra vegada a la destinació). La cobertura arriba a una distància propera al doble de la distància màxima entre punto d’accés i estació. Es el mode que es fa servir normalment per a connectar una xarxa inalàmbrica amb xarxes d’accés a Internet (ADSL, RDSI,..) i xarxes locals d’empresa.

· BSS estès. ESS[6]. És un cas específic del mode infraestructura, representat per un conjunt de BSS associats mitjançant un sistema de distribució.

Quan un usuari mòbil (“nòmada”) passa d’un BSS a un altre, l’adaptador del seu equipament és capaç de canviar de punt d’accés segons la qualitat de recepció dels senyals procedents dels diferents punts d’accés. Aquesta característica que permet a les estacions passar de manera transparent d’un punt d’accés a un altre s’anomena itinerància[7] entre cel·les.

Modes d’actuació

· Ad-Hoc. Client en una xarxa Ad-Hoc.

· Managed. Client en una xarxa tipus infraestructura.

· Master. Capacitat d’algunes interfícies WiFi per a fer de punt d’accés. Dóna servei i gestiona les connexions. Podem convertir PC’s en AP’s. Aquest mode d’actuació té avantatges i inconvenients.

· Monitor. Capacitat per a monitoritzar canals. Permet capturar paquets sense associar-se a un AP o xarxa ad-hoc.

Font de les il·lustracions: Arxius propis

---

[1] Service Set Identifier.

[2] Basic Servei Set.

[3] Distribution System.

[4] Wireless Distribution System.

[5] Independent Basic Service Set.

[6] Extended Service Set.

[7] Roaming.

3.5. Maquinari sense fils

Punt d’accés

També conegut com a porta d’enllaç sense fil, és el veritable cervell d’una xarxa sense fil. Porta incorporada una o més antenes, depenent del fabricants i les seves especificacions. S’encarrega de:

· Enviar i rebre dades d’ordinadors amb equipament sense fil i altres dispositius. El que fa és la conversió del senyal de dades de xarxa Ethernet en senyal de ràdio. Per poder fer-ho disposa d’un o més transceptors[1].

· Actuar de pont de xarxa que connecta els ordinadors d’una xarxa sense fil amb una altra amb fil convencional.

· Gestionar seguretat. Poden restringir l’accés basant-se en un identificador integrat al client sense fil.

Diferents models de punt d’accés (AP)

Adaptador o targeta de xarxa sense fil

Coneguda com a wireless NIC o targeta de xarxa sense fil, segona peça fonamental en una estructura de xarxa sense fil. Poden ser internes o externes.

· Targetes de xarxes sense fil internes. Són l’opció més adient si el que és busca és relació qualitat/preu, però presenten l’inconvenient que són més difícils d’instal·lar, i segons com sigui el seu disseny, la carcassa de l’ordinador pot bloquejar la transmissió del senyal i reduir-ne l’abast.

PC Cards són les abans conegudes com a targetes PCMCIA.

Porten incorporada l’antena i en alguns models és exterior i és pot desplegar.

Targetes PCI

Targetes mini PCI. Alguns models d’ordinador portàtils utilitzen unes targetes més petites que les PCI. Porten una connexió d’antena interna.

Slots multiport. Alguns models de portàtils incorporen ranures o slots multiport que admeten adaptadors de xarxa sense fil. Els Apple Macintosh incorporen connectors interns que accepten una PC card modificada anomenada targeta AirPort.

Targetes CompactFlash

Targetes Secure Digital IO (SDIO)

· Adaptadors sense fil externs. Alguns portàtils no poden fer servir un adaptador sense fil intern perquè no hi ha lloc on col·locar-lo, o en el cas de tenir-lo, tots els slots estan ocupats, i aleshores és fan servir els adaptadors externs.

Adaptadors USB. El port USB també pot admetre adaptadors sense fil externs. El primer dispositiu USB és del tipus pen-drive.

Adaptadors Ethernet. Permeten transformar en sense fil qualsevol dispositiu que tingui un port Ethernet. Per exemple, d’aquesta manera és pot transformar una impressora d’una xarxa convencional en una impressora sense fil.

Antenes

Tots els dispositius sense fil tenen antenes que bé hi estan connectades amb ells o integrades. Tot i així, atès el condicionament de la mida que imposa el disseny de les petites targetes sense fil, les antenes que incorporen tenen un límit en el seu abast. Per poder aconseguir un major abast és necessita una antena externa.

Bàsicament és disposa de dos tipus d’antenes:

· Omnidireccionals. Donen cobertura amb un diagrama de radiació circular, en totes direccions.

· Direccionals. Són directives i només emeten/reben en la direcció que estan orientades.

Omnidireccional d’interior i omnidireccional d’exterior

Yagi

De bastidor

Diferents tipus d’antenes per WiFi

Els cables i connectors de les antenes són molt importants, ja que la seva qualitat depèn de la potència del senyal emès/rebut. Aquests cables, anomenats pigtails (fibres de connexió),[2] normalment tenen una llargada de mig metre.

Pig tail –cable de connexió del punt d’enllaç a l’antena– i els seus connectors típics

---

[1] Receptor mès emissor.

[2] Cua de porc. Se li dóna aquest nom perquè sempre és ven enrotllat, com la cua d’un porc.

3.4. WiFi

L’aprovació de l’estàndard 802.11b, el 1999, va suposar el recolzament definitiu a les xarxes sense fil, ja que molts fabricants és van decidir a implantar-les al mercat d’una manera definitiva, i van formar una associació internacional no lucrativa que des de llavors certifica els productes compatibles entre si i n’assegura la interoperatibilitat dins la norma 802.11. Aquest grup és va anomenar Aliança WiFi,[1] conegut popularment com a WiFi (Wireless Fidelity). Va ser fundada per les companyies 3Com, Aironet Wireless Communications –actualment part integrant de Cisco Systems–, Harris Semiconductor –actualment Intersil–, Lucent Technologies –anomenada més tard Agere i actualment part de Proxim Technologies–, Nokia i Symbol Technologies.

Aquesta organització, en un laboratori independent de certificació d’Agilent Technologies, fa tota una bateria de proves que mesuren si milers de característiques individuals funcionen correctament en el material verificat; un cop passades aquestes proves i satisfets els requeriments normatius de l’estàndard, WiFi certifica el material i estampa el seu segell, i incorpora la compatibilitat a l’estàndard a, b o g, com a garantia d’interoperatibilitat.

                   

Logotips de certificació WiFi amb especificació de la compatibilitat als tres estàndards: a, b i g

Exemple de certificació d’un producte que s’ajusta a les especificacions dels estàndards 802.11a, b i g, amb els protocols de seguretat i multimèdia

Actualment, fent un ús abusiu del llenguatge, s’ha estès el terme WiFi a qualsevol dels estàndards 802.11, si bé, com ja s’ha explicat, és va originar a partir del 802.11b. Ha estat tal l’èxit d’aquest estàndard que ja és parla de WiFi com a indicatiu de xarxes sense fil.

---

[1] WiFi Group. Abans d’instituir-se l’Aliança WiFi, hi havia l’Aliança de Compatibilitat de l’Ethernet Sense Fil, WECA (Wireless Ethernet Compatibility Alliance), que és considera la seva antecessora.

3.3. Xarxes sense fils

• RFID o identificació per radiofreqüència és un mètode remot d’emmagatzemament i recuperació de dades que utilitza dispositius anomenats etiquetes o tags RFID. Una etiqueta RFID es un dispositiu petit, com una enganxina, que pot ser adherida o incorporada a un producte, animal o persona . Les etiquetes RFID contenen antenes que permeten rebre i respondre a peticions per radiofreqüència des d’un emissor - receptor RFID. Les etiquetes poden ser actives, semiactives o passives; les passives no necessiten alimentació elèctrica interna, les actives sí. Les aplicacions són: marcatge de mercaderies –roba, antirobatoris de llibres-, seguiment de productes –actualització d’inventaris quan un article surt del magatzem-, identificació de mascotes, identificadors d’accés a espais, etc.
• NFC desenvolupada conjuntament i promocionada per Philips i Sony , va sorgir per la combinació de les tecnologies de la identificació per contacte i d’interconnexió. Opera en una freqüència de 13.56 MHz, amb rangs de 106 kbps, 212 kbps i 424kbps, sobre una distància típica d’alguns centímetres
• Bluetooth traduït literalment per “dent blava”, fa referència al rei víking, Harald II de Dinamarca i després de Noruega, conegut amb aquest sobrenom. Aquest estàndard, IEEE 802.15, vol aconseguir bàsicament tres objectius: 1.- Facilitar les comunicacions entre equipaments mòbils i fixos: ordinadors portàtils amb telèfons cel·lulars, PDA amb ordinadors portàtils i telèfons cel·lulars, a més d’altres dispositius similars. 2.- Eliminar cables i connectors entre aquests equipaments. 3.- Oferir la possibilitat de crear petites xarxes sense fil i facilitar la sincronització de dades entre els equipaments personals. Bluetooth no competeix directament amb l’estàndard 802.11. Hi ha dues raons fonamentals que ho justifiquen: 1.- Bluetooth té com a objectiu ser un estàndard amb un rang nominal d’aproximadament 1 i 3 metres. Està orientada a allò que és coneix com a POS o espai de funcionament personal. 2.- Està relativament limitat en la seva velocitat. Només aconsegueix una velocitat d’1,5 Mbps –aproximadament una décima part de l’aconseguida amb l’estàndard 8092.11b, i només una petita part de les que ofereixen els estàndards 802.11a i 802.11g. La companyia promotora d’aquesta tecnologia, Ericsson, és una empresa líder en el mercat de les telecomunicacions als països nòrdics
• UWB UltraWideBand Tecnología d’Ultra Banda Ampla. IEEE 802.15.3a. Destinada a transmetre dades entre aparells electrònics, perifèrics de PC i dispositius mòbils amb un abast curt ( a la llar o una petita oficina) a velocitats molt altes, amb un consum d’energia molt baix. Està dissenyat de manera òptima per la transferència inalàmbrica de contingut multimèdia d’alta qualitat: passar un vídeo de la gravadora de vídeo digital a un televisor d’alta definició o connectar un PC portàtil a un projector en una sala de conferències per a fer una presentació. La tecnologia UWB utilitza una banda ampla de l’espectre de freqüències de ràdio per a transmetre dades dins d’un rang limitat i permet que una major quantitat de dades es transmetin inalàmbricament en un temps menor, si el comparem amb les tecnologies inalàmbriques tradicionals. Aquesta capacitat, combinada amb un consum escàs d’energia i un subministrament de dades mitjançant impulsos, proporciona una velocitat més gran en la transmissió de la informació i no produeix interferències amb les tecnologies inalàmbriques que es fan servir actualment com ara WiFi, WiMAX i les comunicacions mòbils d’àrea ampla.
• WiMAX és un concepte semblant a WiFi però amb una cobertura molt més gran i amplada de banda. Tracta de ser una tecnologia que faci el mateix paper per a les xarxes metropolitanes inalàmbriques que WiFi per les xarxes locals inalàmbriques.
• Tota aquesta evolució ens encamina cap a un quart nivell de comunicacions mòbils. Més enllà de les WPAN, WLAN i WMAN, es troba un nou desenvolupament de l’IEEE: les xarxes d’àrea global o GAN inalàmbriques, conegudes tècnicament com Mobile Broadband Wireless Access, MBWA. Aquesta norma, la IEEE 802.20 –ja es comença a conèixer com Mobile-Fi-, definirà la manera en què els usuaris podran connectar-se a internet desplaçant-se d’un lloc a un altre del seu país.

Font de la imatge: arxiu propi

3.2. Eina per a convertir entre longitud d'ona i freqüència

A la web trobareu una eina que ens permetrà convertir entre longitud d'ona (Wavelength) i freqüència (Frequency)

3.1. Radiacions electromagnètiques i comunicacions

Els camps electromagnètics
Els camps elèctrics i magnètics es generen quan es transfereix energia elèctrica d’un punt a un altre.
James Clerk Maxwell va descobrir que quan un camp elèctric experimenta un canvi ràpid, s’emeten ones magnètiques a través de l’espai de forma semblant a
com es generen onades quan es llança una pedra a l’aigua. A més, també va calcular que aquestes ones es movien a la velocitat de la llum.
Així, és el canvi d’energia el que permet el fenomen del magnetisme i, com a conseqüència, la propagació de freqüències de radiodifusió. Per tant, per transmetre informació d’un punt a un altre, l’energia ha de canviar, ja sigui en amplitud o en freqüència. L’amplitud és la magnitud de la força d’una ona, mentre que la freqüència és el ritme en què una ona sencera traspassa un punt determinat a l’espai.

L’espectre electromagnètic
L’espectre electromagnètic té un abast considerable i la porció que se’n fa servir per als sistemes sense fil comercials és un subconjunt petit.

Font de la imatge

• Les ones de radiofreqüència RF. Van de 0 a 109 Hz. Es fan servir en els sistemes de ràdio i TV. Es generen mitjançant circuits oscil·lants. Les ones RF són especialment útils, ja que penetren els núvols, la boira i les parets. Les RF es divideixen normalment en dues regions: la regió denominada AM comprèn l’interval de 530 kHz a 1.600 kHz, i la regió denominada FM, de 88 MHz a 108 MHz.
• Les microones. Es fan servir en el radar i altres sistemes de comunicació, així com en l’anàlisi de detalls molt precisos de l’estructura atòmica i molecular. Es generen mitjançant dispositius electrònics.
• La radiació infraroja. Se subdivideix en tres regions: infraroig llunyà, mitjà i proper. Els cossos calents produeixen radiació infraroja i tenen moltes aplicacions en la indústria, medicina, astronomia, etc.
• La llum visible. És una regió molt estreta, però la més important, ja que la nostra retina és sensible a les radiacions d’aquestes freqüències. Se subdivideix en sis intervals que defineixen els colors bàsics: vermell, taronja, groc, verd, blau i violeta.
• Radiació ultravioleta. Els àtoms i molècules sotmesos a descàrregues elèctriques produeixen aquest tipus de radiació. És el component fonamental de la radiació solar i és absorbida en gran part per la capa d’ozó.
• Raigs X. Si s’acceleren electrons i després es fan topar contra una placa metàl·lica la radiació de frenada produeix raigs X. Es fan servir en medicina.
• Raigs gamma. Es produeixen en els processos nuclears.

Longitud d'ona

Les ones o radiacions de l'espectre electromagnètic es diferencien entre si per la seva longitud d'ona, i aquesta magnitud pot variar des de valors superiors a l'alçada d'un edifici, en el cas de les ones de radi, a valors molt petits de l'ordre del nucli dels àtoms, en el cas de les radiacions gamma. Per caracteritzar les ones es pot utilitzar indistintament la longitud d'ona (λ) i la freqüència (f), ja que ambdues es troben inversament relacionades per l'expressió:

f = 1/T

λ = c/f

on c = 300000000 m/s

Una ona consisteix en una successió de crestes i valls, la distància entre dues crestes o valls adjacents és l’anomenada longitud d'ona.

La freqüència d'una ona és la seva taxa d'oscil·lació i es mesura en hertz, que és la unitat de freqüència al SI d'unitats, i que equival a una oscil·lació per segon.

Quan les ones travessen les fronteres entre diferents medis la seva velocitat canvia per les seves freqüències romanen constants.

2.13. Continguts PROVA TEMA 2

Contingut	Pàgines LLibre	Publicació BLOG
XARXES	28	2.1. i 2.2.
	29	2.3.
	30
CABLATGE ESTRUCTURAT	31	2.4.
	32	2.5., 2.6. i 2.7.
PROTOCOLS	33	2.9.
	34	2.10.
P2P i CLIENT/SERVER	35 a 37
	38 i 39	2.11.
INSTRUCCIONS CONSOLA	40 i 41	2.12.